Com transitar la transició
Diuen que la intel·ligència artificial ens portarà a una nova era de l’abundància.
És una frase bonica. Té música de conferència internacional, de pantalla gegant, de CEO amb vambes blanques i micròfon invisible. Una era en què produirem més, aprendrem més de pressa, treballarem menys hores, automatitzarem les feines repetitives i ens dedicarem, finalment, a coses més humanes: pensar, crear, cuidar, conversar, badar una mica sense culpa.
Potser sí.
Però hi ha un petit detall que cal tenir present, entre una era i l’altra hi ha una transició. I les transicions no solen ser tan elegants com les presentacions de PowerPoint.
La impremta no va portar immediatament la Il·lustració. L’electricitat no va fer desaparèixer de cop les fàbriques fosques. Internet no ens va convertir automàticament en ciutadans més savis. Primer va venir el desordre. La confusió. La sobrepromesa. Les oportunitats reals barrejades amb xarlataneria. Les empreses provant eines sense saber ben bé per què. Els professionals, preguntant-se si allò que saben fer continuarà tenint valor. Els directius intentant semblar tranquils mentre per dins fan fulls d’Excel amb cara de final de temporada.
I aquí som.
No vivim encara en l’era de l’abundància. Vivim en l’era del “ja veurem”. Una època estranya en què la IA pot fer coses extraordinàries, però també pot omplir el món de mediocritat a gran velocitat. Una època en què una empresa pot guanyar eficiència brutal, però també pot perdre criteri. Pot automatitzar processos absurds i aconseguir, amb tecnologia punta, fer més ràpidament el que no calia fer.
Per això la pregunta important no és: “Com adoptem la IA?”
La pregunta és: com travessem aquesta transició sense perdre el cap, el criteri ni la dignitat professional?
La primera clau és acceptar que durant uns anys, haurem de treballar en dos mons alhora.
El món vell no desapareixerà demà. Continuarem tenint reunions, pressupostos, clients indecisos, PDFs, correus mal redactats i sistemes interns que semblen excavats en un jaciment arqueològic. Però al mateix temps haurem d’aprendre a treballar amb eines que escriuen, resumeixen, classifiquen, programen, dissenyen, analitzen i responen.
Això vol dir que no n’hi ha prou amb “fer un curs de ChatGPT”. Cal aprendre a moure’s en una doble lògica: la de l’organització tradicional i la de l’organització augmentada. Una encara funciona amb càrrecs, departaments i procediments. L’altra comença a funcionar amb agents, fluxos, dades, prompts, criteris de validació i supervisió humana.
No és còmode. Però és exactament aquí on es decidirà qui aprofita la transició i qui només la pateix.
La segona clau és deixar de confondre moviment amb avenç.
Moltes empreses ja “fan coses amb IA”. Aquesta expressió hauria d’anar acompanyada d’un petit senyal d’alerta. Fer coses amb IA pot voler dir moltes coses: resumir actes, generar posts, fer imatges, automatitzar correus, crear bots, provar eines cada setmana o enviar al comitè de direcció un informe titulat “AI Roadmap 2026” que ningú tornarà a obrir.
La pregunta no és si fas servir IA. La pregunta és: quin fregament real estàs eliminant?
On perds hores? On es repeteixen errors? On la informació es queda atrapada? On depens massa d’una persona? On hi ha decisions petites, però constants que podrien estar més ben assistides? On els clients esperen massa? On els equips copien i enganxen com monjos medievals, però sense el prestigi cultural?
La IA no hauria d’entrar per moda. Hauria d’entrar per fricció.
La tercera clau és protegir el criteri.
Això pot semblar antic, però serà cada vegada més valuós. Quan tothom pugui generar textos, imatges, informes, presentacions i idees en qüestió de segons, el valor no estarà només a produir. Estarà a distingir.
Distingir el que és correcte del que només sona bé.
El que és útil del que és vistós.
El que és estratègic del que és simplement modernet.
El que ajuda el client del que només impressiona el proveïdor.
La IA abarateix la producció, però pot encarir molt la confusió. Una empresa sense criteri pot generar en una tarda més soroll del que abans generava en tres mesos. I això, encara que sembli productivitat, és una forma molt sofisticada de contaminació.
La quarta clau és no delegar allò que encara no entens.
Hi ha una temptació molt gran: posar IA allà on ens fa mandra pensar. Però automatitzar una decisió mal entesa és com posar-li un motor a un carro sense rodes. Fa soroll, sembla potent, però no va gaire lluny.
Abans d’automatitzar un procés, cal entendre’l. Abans de crear un agent, cal saber quin encàrrec tindrà. Abans de connectar eines, cal saber què ha de passar si s’equivoquen. La IA no elimina la responsabilitat; la desplaça. I sovint la fa més subtil.
La cinquena clau és cuidar l’energia de les persones.
Aquesta transició no és només tecnològica. És emocional. Hi ha gent que sent curiositat. Gent que sent por. Gent que fa veure que ho domina. Gent que ho menysprea perquè encara no ho entén. I gent que està cansada abans de començar, perquè cada setmana apareix una eina nova que promet “canviar-ho tot”. Una mica com una dieta miraculosa, però amb API.
Les empreses que ho faran bé no seran les que obliguin tothom a córrer. Seran les que creïn espais d’experimentació sensats. Petits pilots. Casos concrets. Temps per aprendre. Criteris compartits. I una idea clara:
no es tracta de substituir persones per màquines, sinó de deixar de fer servir persones com si fossin màquines.
Potser algun dia arribarem a aquesta famosa abundància.
Però mentrestant toca una feina menys èpica i més important: travessar el pont sense vendre fum, sense quedar-nos quiets i sense confondre acceleració amb direcció.
La transició no premiarà necessàriament els més tecnològics.
Premiarà els que sàpiguen mirar millor. Els que facin bones preguntes. Els que detectin friccions reals. Els que protegeixin el criteri. Els que entenguin que la IA no és una vareta màgica, sinó una nova infraestructura mental i operativa.
I, sobretot, premiarà les empreses que acceptin una realitat bastant poc glamurosa: abans de viure en l’abundància, cal aprendre a no ofegar-se en l’excés.
 | Un Post de convidat de
|